L’Estela va arribar a Fundació Ared buscant professionalitzar-se en el sector de persones grans dependents.
La seva vocació la precedia. Va estudiar auxiliar d’infermeria i geriatria, formació que li va permetre treballar en domicilis particulars com a cuidadora durant 5 anys.
Els ingressos econòmics no eren regulars, ho combinava amb altres treballs com a massatgista. No obstant això, la seva situació no li permetia arribar a uns mínims. Per això, va prendre la decisió de dedicar-se professionalment a allò que tant li motivava. Buscant paral·lelament, estabilitzar la seva situació laboral. Malgrat que els sous no són especialment elevats en el sector.
La formació que tenia va quedar desfasada, no li permetia treballar de manera regular en el mercat laboral. Actualment, es requereix d’una formació específica per a poder dur a terme la professió en residències i centres d’atenció a la dependència.
L’Estela va arribar a Fundació Ared amb unes ganes enormes de poder formar-se i actualitzar-se amb l’objectiu de poder arribar a treballar en un centre residencial. Des del primer moment va mostrar una gran motivació, reflectida en les seves contínues participacions i aportacions. Una actitud que ja denotava el seu enorme interès en el seu procés de creixement i professionalització.
Sempre va destacar pel seu tarannà positiu i, encara que l’horari de la formació li ocupava una part del dia i va haver de deixar algunes feines que duia a terme fins a aquell moment, va mantenir-se ferma en la seva decisió d’aconseguir el seu Certificat de Professionalitat.
Avui dia, l’Estela exerceix com a professional d’atenció sociosanitària en una residència de gent gran. Aquest és el testimoni que ens ha deixat:
“Soy auxiliar sociosanitaria. Hasta hace unos días no había dado suficiente importancia al nombre que define nuestra profesión – AUXILIAR – pero en estos momentos tan duros, me he dado cuenta de la grandeza de este término.
¡Sí! Nos dedicamos a auxiliar a PERSONAS que normalmente están en una situación mucho más complicada que la mayoría de los mortales. Personas normalmente dependientes y, por lo tanto, muy desvalidas en muchísimos sentidos. De la misma manera que los bomberos salvan a las personas del fuego, nosotros nos dedicamos a salvar a nuestros mayores de todas sus carencias, que son muchas.
Por eso quiero alzar la voz y pedir ¡AUXILIO!
Nuestros mayores, esas maravillosas personas que nos criaron, cuidaron, nos encaminaron, e incluso cuidaron de nuestros hijos, se mueren. Cada día tengo que despedirme de uno, dos, tres, cuatro…y todos tienen nombre, familia, historia, emociones, sentimientos.
¿Os imagináis un mundo sin mayores? Sería un mundo sin historia…
Para acabar, me gustaría añadir que cuando todo esto pase, mejoremos todo eso que se puede mejorar en el que es el último hogar de nuestros queridísimos mayores.”
